Category Archives: Progressistes

Rubí, on érem, som i serem

En ocasions cal fer memòria per valorar el que tenim. Els i les socialistes apel·lem a aquesta memòria dels nostres veïns i veïnes per parlar de les transformacions de la ciutat en els darrers 12 anys. I ens sentim responsables i satisfets amb les millores que Rubí ha experimentat amb els governs socialistes, dels quals he format part activament durant 10 anys.

L’any 2003, Rubí encara era una ciutat amb una via de tren  que no estava coberta. L’actual Rambla del Ferrocarril, tal i com la coneixem avui, es va inaugurar l’any 2007, tot just abans de finalitzar el primer mandat de govern socialista.

El CEIP Ca N’Alzamora i el CEIP Rivo Rubeo van ser dues escoles construïdes i inaugurades el primer mandat socialista (2003-2007). Les reformes integrals del CEIP 25 de Setembre (edifici nou) i Mossèn Cinto Verdaguer (ampliació) es van dur a terme en el segon mandat socialista a la nostra ciutat.

Continua llegint

Anuncis

En defensa de les Escoles Bressols municipals

escola_bressol_la_bruna___rubi_1

 

L’educació 0-3 anys és per als Socialistes un compromís. Creiem que aquesta etapa és fonamental en el desenvolupament de la vida d’un infant. Avui, al Ple Municipal, hem discutit una moció per defensar el sistema d’escoles bressols públiques i el seu finançament.

Està clar que si continua el model actual, el que defensa la Generalitat, la consellera Rigau i el president Mas, les escoles bressols municipals no tenen assegurat un futur a mig termini. La defensa de l’educació pública, en totes les fases, és per a nosaltres garantia en la consecució d’una societat igualitària.

Continua llegint

PROU!

Fa ja uns mesos que mirar la premsa o les notícies s’està convertint en una prova de resistència. Cal ser molt equilibrat per no descompensar-se quan sents barbaritats per justificar retallades que si que són bàrbares.  Mirant les meves filles, ahir me n’adonava amb tristor del futur que les hi espera si aviat no canvien el govern català i el govern de l’Estat. I, inevitablement, comparava la meva trajectòria amb la que, si les coses no milloren, poden tenir elles.

L’any 1986, i amb l’Ernest Lluch com a ministre de Sanitat, es crea el Sistema Nacional de Salut que estableix la universalitat i gratuïtat de l’assistència sanitària pública per a tothom. Jo tenia 14 anys. La meva filla gran, amb 9 anys, ha començat a viure la destrucció d’aquest sistema sanitari públic. L’any 1990 s’aprova la Llei d’Ordenació General del Sistema Educatiu, que amplia fins als 16 anys l’ensenyament comú obligatori. La Llei Orgánica d’Educació i sobretot la Llei d’Educació de Catalunya han situat el sistema educatiu en nivells de excel·lència que hauríem de valorar molt més del que, en determinats àmbits s’havia fet (bàsicament polítics).

I és en relació amb l’educació, pilar bàsic del nostre Estat del Benestar, i per mi, l’eix fonamental que ens ha de permetre situar al país en els nivells de competència mínims en relació a la resta de països europeus, a on avui mateix el consell de ministres aplica la retallada que, probablement, més desastrosa en termes de competitivitat.

Quan aquest matí ho comentàvem, la meva filla (santa innocència), em deia “mami, això de que a la classe siguem molts més pot ser molt divertit però la Mar (la seva mestra), o qui ens toqui de professor no s’aclarirà! Amb la innocència d’un infant de 9 anys estava posant el seny que, qui ha fet aquestes retallades, no n’ha posat.

Des d’aquest espai propi però compartit, reivindico públicament la necessitat de protegir el nostre model d’Estat del Benestar. Aquest model que ens ha permés tenir un sistema de salut públic d’accés universal i un sistema educatiu públic amb objectius d’excel·lència, qualitat i basat en les capacitats personals però també en les necessitats de l’alumnat.

Amb l’Anna també parlàvem de la pujada de preus universitaris i m’ha demanat amb certa recança: podrem llavors anar la Maria i jo a la Universitat com tu? (el tema en qüestió era l’increment del 66 % en taxes universitàries).  

Aquesta és la gran pregunta que molts joves, que estan construint el seu futur en aquest moment, i que per a ells passa per la formació universitària, s’estan fent avui. Podrem pagar per formar-nos i preparar-nos per contribuir al nostre futur com a país? Amb els governs actuals, autonòmic i estatal, això s’està complicant molt, cada dia més.

Igual, si les enquestes no s’equivoquen, properament les hi podré dir  aquella famosa frase d’un clàssic com és Casablanca: “siempre nos quedará París”, ampliant les seves expectatives per a un futur a on formar-se no sigui una qüestió només en relació als diners que tinguis.

 

“A Rubí som intel•ligents”

M’agrada pensar que a la ciutadania de Rubí no li calen aclariments davant d’articles en premsa que propicien actituds excloents. Igual que m’agrada que m’acompanyi aquest pensament, no em puc estar d’escriure el que penso i qui, o més aviat, què millor que el meu bloc per suportar-ho?

Algú, fa uns dies, em va dir que calia combatre les mentides amb bona política i sensatesa. Aquesta reflexió, d’aquest algú que en sap moltíssim més que jo de tot, ara em venia al cap quan he volgut compartir algunes reflexions amb qui les vulgui llegir, envers el tema immigració, tot i que he de dir amb la franquesa que vull que em caracteritzi, que començo a estar farta de parlar d’aquest tema. I el pitjor per a mi és que sembla que això acaba de començar…

Què volen dir quan diuen “primer els de casa”? Qui són “els de casa”? Únicament exclouen els immigrants que són i ho semblen o tots i totes les persones que els consideren immigrants? I qui té potestat per considerar de casa o fora a una altra persona?

Sí, massa preguntes i massa inconcreció però es que necessito rigorositat per parlar de segons quins temes i no em serveix la política electoralista, ho sento.

Sembla que el partit popular deixa fora d’aquest grup “d’els de casa” només als immigrants irregulars, “sense papers”. Recolliré la literalitat de l’acta del ple municipal de 30 de setembre d’enguany on diu “ sempre els hi he dit, i crec que és un problema de vostès, si més no del seu grup i potser ampliable a la resta de grups, que per a vostès, els immigrants legals, en situació de legalitat, no són de casa. Per a nosaltres sí. Aquí està la diferència”  (portaveu del grup popular).  Això és el que pensa el PP?

A veure si m’aclareixo perquè sembla que no ho havia entès fins ara. Resulta que els immigrants, la població estrangera de Rubí (per a més dades unes 10 mil persones), sí que són els de casa , i només no ho són els poquíssims (difícil per l’administració local calcular de quantes persones parlem però cent o dues-centes?), que es troben en aquella situació d’impasse mentre regularitzen la seva residència a la nostra ciutat? I per això tanta història?  He de demanar disculpes pel to però és que després llegeixo que el programa del PSC per a les eleccions autonòmiques és un manual d’hipocresia segons la portaveu popular de Rubí i m’irrito!  El Partit dels Socialistes de Catalunya ha presentat un programa electoral treballat i aprovat per unanimitat en una convenció amb més de 800 delegats de totes les agrupacions socialistes de Catalunya, possible, de govern, d’esquerres, progressista, amb un valor prioritari: la justícia social.  

El populisme barat (de “todo a cien” com ahir deia la Pilar Rahola a la seva columna de La Vanguardia, per cert, molt interessant), no ens cal ni ens interessa a Rubí. NO el volem ni el compartim, no només els i les socialistes, sinó la majoria de la ciutadania. Cal fer un exercici de responsabilitat i parlar de les coses dient-les pel seu nom.  Senyors i senyores del Partit Popular, sisplau, aclareixin a la ciutadania que per a vostès “els de casa” també són les persones immigrades, regularitzades com vostès diuen, i que són la immensa majoria de les 10000 persones que suposen aquest 14% de població estrangera a la ciutat. És el just i el que els hi col·locarà en un lloc respectat d’oposició, parlant clar i català o castellà, com vostès s’estimin més, que a una servidora tant li fa (que no seré jo qui amagui la meva llengua materna que és el castellà). I sobretot, no titllin d’hipòcrita a l’adversari perquè, després de tot això, la provocació ve en forma de frase feta (en castellà): “Se cree el ladrón que todos son de su condición”.