PROU!

Fa ja uns mesos que mirar la premsa o les notícies s’està convertint en una prova de resistència. Cal ser molt equilibrat per no descompensar-se quan sents barbaritats per justificar retallades que si que són bàrbares.  Mirant les meves filles, ahir me n’adonava amb tristor del futur que les hi espera si aviat no canvien el govern català i el govern de l’Estat. I, inevitablement, comparava la meva trajectòria amb la que, si les coses no milloren, poden tenir elles.

L’any 1986, i amb l’Ernest Lluch com a ministre de Sanitat, es crea el Sistema Nacional de Salut que estableix la universalitat i gratuïtat de l’assistència sanitària pública per a tothom. Jo tenia 14 anys. La meva filla gran, amb 9 anys, ha començat a viure la destrucció d’aquest sistema sanitari públic. L’any 1990 s’aprova la Llei d’Ordenació General del Sistema Educatiu, que amplia fins als 16 anys l’ensenyament comú obligatori. La Llei Orgánica d’Educació i sobretot la Llei d’Educació de Catalunya han situat el sistema educatiu en nivells de excel·lència que hauríem de valorar molt més del que, en determinats àmbits s’havia fet (bàsicament polítics).

I és en relació amb l’educació, pilar bàsic del nostre Estat del Benestar, i per mi, l’eix fonamental que ens ha de permetre situar al país en els nivells de competència mínims en relació a la resta de països europeus, a on avui mateix el consell de ministres aplica la retallada que, probablement, més desastrosa en termes de competitivitat.

Quan aquest matí ho comentàvem, la meva filla (santa innocència), em deia “mami, això de que a la classe siguem molts més pot ser molt divertit però la Mar (la seva mestra), o qui ens toqui de professor no s’aclarirà! Amb la innocència d’un infant de 9 anys estava posant el seny que, qui ha fet aquestes retallades, no n’ha posat.

Des d’aquest espai propi però compartit, reivindico públicament la necessitat de protegir el nostre model d’Estat del Benestar. Aquest model que ens ha permés tenir un sistema de salut públic d’accés universal i un sistema educatiu públic amb objectius d’excel·lència, qualitat i basat en les capacitats personals però també en les necessitats de l’alumnat.

Amb l’Anna també parlàvem de la pujada de preus universitaris i m’ha demanat amb certa recança: podrem llavors anar la Maria i jo a la Universitat com tu? (el tema en qüestió era l’increment del 66 % en taxes universitàries).  

Aquesta és la gran pregunta que molts joves, que estan construint el seu futur en aquest moment, i que per a ells passa per la formació universitària, s’estan fent avui. Podrem pagar per formar-nos i preparar-nos per contribuir al nostre futur com a país? Amb els governs actuals, autonòmic i estatal, això s’està complicant molt, cada dia més.

Igual, si les enquestes no s’equivoquen, properament les hi podré dir  aquella famosa frase d’un clàssic com és Casablanca: “siempre nos quedará París”, ampliant les seves expectatives per a un futur a on formar-se no sigui una qüestió només en relació als diners que tinguis.

 

Un pas endavant amb responsabilitat!

Ara fa unes setmanes que vaig anunciar, a qui corresponia, la meva decisió, meditada i ferma, de presentar candidatura a l’elecció de la primera secretaria del PSC de Rubí. Moltes vegades, moltes persones m’han sentit dir que el socialisme és per mi un sentiment, i les persones que em coneixen saben de la meva comoditat en el terreny de les emocions i també saben de la convicció ferma en la necessitat de viure com un pensa, essent sincer, lleial (sense confondre-ho amb obedient), i anteposant l’interès comú per davant de qualsevol individualisme.

Així em vaig formar, pensant com podia treballar al servei dels meus conciutadans i conseqüentment vaig dedicar 8 anys de la meva vida professional al treball social, professió que m’apassiona.

I la aquesta passió i il·lusió per treballar pel bé comú, ara fa 12 anys, que les dedico a un projecte polític concret, amb els valors amb els que sempre m’he identificat i amb l’objectiu de fer de la política una manera de transformar el món, el meu món, la meva ciutat, el present i el futur de les meves filles, i del meu marit que ha estat sempre el meu suport incondicional.

I voldria dedicar tot el meu esforç a liderar un projecte que vol sumar a tots i cadascun dels companys i companyes que, de ben segur, compartim els valors que ens abanderen, la justícia social, la igualtat i la solidaritat. Aquests són els que ens avalen per aconseguir enfortir la nostra militància.

Estic plenament convençuda que sabrem donar exemple d’exercici democràtic i aunar els esforços que siguin necessaris per aconseguir el nostre objectiu comú.  

De frente, sin mentiras.

Permítanme que les pida disculpas, a aquell@s que me quieran leer por ser todavía joven, o ilusa, en mis planteamientos. A priori, creo que es justo, con la que está cayendo, presentarse humildemente ante la comunidad virtual que, voluntariamente, te lee. Más necesario me parece aún, presentarse honradamente y esto quiere decir hablando verdades. En los tiempos que corren no creo que sea justo venderse al mejor postor con una sarta de mentiras. Políticamente, que es a lo que pretendo dedicarme, y a lo que vengo haciendo hace ya unos años, no me parece ni sensato ni sano. Dicho esto que no quiere decir nada, voy a ir al grano.

Cuando se aproximan comicios electorales es deseo de los diferentes partidos políticos “salir a la calle” y prometer en forma de programa electoral aquellas cosas que, por ideología, consideran que beneficiarán a la ciudadanía del lugar que pretenden gobernar. En elecciones municipales, el gobierno es el del municipio, obviamente, y las promesas se han de hacer en base a aquello que el municipio puede llegar a ofrecer o hacer por la ciudadanía. Resulta paradójico en período de preinscripciones escolares y con lo que esto supone para las aproximadamente mil familias que este curso escolarizan a sus hijos e hijas, leer anuncios del partido popular que dicen tal que así “conmigo podrás escoger el colegio y el idioma en el que escolarizar a tu hijo”. MENTIRA. Y ya pedí disculpas al principio, así que esto es MENTIRA. ¿Alguien ha pensado que si gobierna el partido popular en Rubí va a poder escoger el idioma en el que escolarizar a sus hijos y también a sus hijas? Pues si alguien que lee esto lo ha pensado, que se olvide. El idioma de la escolarización se puede escoger en escuelas privadas que ofrecen proyectos educativos en castellano, catalán, inglés, francés, alemán, etc. Pero si resulta que hablamos del sistema público de educación en Catalunya, que no solo en Rubí, el idioma será catalán, a no ser que el recién escogido gobierno de la Generalitat, que no es del partido popular, cambie el idioma de escolarización y haga una carta de idiomas, tipo menú de restaurant, para que cada familia pueda escoger. ¿Ridiculizo? Sí. Porque me parece ridículo como propuesta electoral, pero además me resulta dramático pretender conseguir un puñado de votos engañando a la ciudadanía.

Se aproxima una campaña electoral de cara a las elecciones municipales del día 22 de mayo que puede ser dura. La crisis económica está azotando a muchas familias y desde los gobiernos locales no tenemos soluciones mágicas. Hemos trabajado duro para acompañar a aquellas familias que están pasándolo mal en estos momentos. Seguiremos haciéndolo pero sin mentir. Sin prometer aquello que será imposible cumplir, sin engañar diciendo que es culpa de otros partidos y no proponiendo medidas para mejorar la situación.

Seamos HONESTOS y trabajemos, cada uno desde su proyecto e ideología política, pero sin engañar a la ciudadanía. No insultemos la inteligencia de aquellas personas a las que pedimos su confianza, mintiéndoles.

Si mi partido, el PSC, me obligase a decir estas mentiras, solo por beneficio electoral, igual me plantearía dedicarme a otra cosa.

“A Rubí som intel•ligents”

M’agrada pensar que a la ciutadania de Rubí no li calen aclariments davant d’articles en premsa que propicien actituds excloents. Igual que m’agrada que m’acompanyi aquest pensament, no em puc estar d’escriure el que penso i qui, o més aviat, què millor que el meu bloc per suportar-ho?

Algú, fa uns dies, em va dir que calia combatre les mentides amb bona política i sensatesa. Aquesta reflexió, d’aquest algú que en sap moltíssim més que jo de tot, ara em venia al cap quan he volgut compartir algunes reflexions amb qui les vulgui llegir, envers el tema immigració, tot i que he de dir amb la franquesa que vull que em caracteritzi, que començo a estar farta de parlar d’aquest tema. I el pitjor per a mi és que sembla que això acaba de començar…

Què volen dir quan diuen “primer els de casa”? Qui són “els de casa”? Únicament exclouen els immigrants que són i ho semblen o tots i totes les persones que els consideren immigrants? I qui té potestat per considerar de casa o fora a una altra persona?

Sí, massa preguntes i massa inconcreció però es que necessito rigorositat per parlar de segons quins temes i no em serveix la política electoralista, ho sento.

Sembla que el partit popular deixa fora d’aquest grup “d’els de casa” només als immigrants irregulars, “sense papers”. Recolliré la literalitat de l’acta del ple municipal de 30 de setembre d’enguany on diu “ sempre els hi he dit, i crec que és un problema de vostès, si més no del seu grup i potser ampliable a la resta de grups, que per a vostès, els immigrants legals, en situació de legalitat, no són de casa. Per a nosaltres sí. Aquí està la diferència”  (portaveu del grup popular).  Això és el que pensa el PP?

A veure si m’aclareixo perquè sembla que no ho havia entès fins ara. Resulta que els immigrants, la població estrangera de Rubí (per a més dades unes 10 mil persones), sí que són els de casa , i només no ho són els poquíssims (difícil per l’administració local calcular de quantes persones parlem però cent o dues-centes?), que es troben en aquella situació d’impasse mentre regularitzen la seva residència a la nostra ciutat? I per això tanta història?  He de demanar disculpes pel to però és que després llegeixo que el programa del PSC per a les eleccions autonòmiques és un manual d’hipocresia segons la portaveu popular de Rubí i m’irrito!  El Partit dels Socialistes de Catalunya ha presentat un programa electoral treballat i aprovat per unanimitat en una convenció amb més de 800 delegats de totes les agrupacions socialistes de Catalunya, possible, de govern, d’esquerres, progressista, amb un valor prioritari: la justícia social.  

El populisme barat (de “todo a cien” com ahir deia la Pilar Rahola a la seva columna de La Vanguardia, per cert, molt interessant), no ens cal ni ens interessa a Rubí. NO el volem ni el compartim, no només els i les socialistes, sinó la majoria de la ciutadania. Cal fer un exercici de responsabilitat i parlar de les coses dient-les pel seu nom.  Senyors i senyores del Partit Popular, sisplau, aclareixin a la ciutadania que per a vostès “els de casa” també són les persones immigrades, regularitzades com vostès diuen, i que són la immensa majoria de les 10000 persones que suposen aquest 14% de població estrangera a la ciutat. És el just i el que els hi col·locarà en un lloc respectat d’oposició, parlant clar i català o castellà, com vostès s’estimin més, que a una servidora tant li fa (que no seré jo qui amagui la meva llengua materna que és el castellà). I sobretot, no titllin d’hipòcrita a l’adversari perquè, després de tot això, la provocació ve en forma de frase feta (en castellà): “Se cree el ladrón que todos son de su condición”.

I després de l’estiu….

Després del merescut descans d’estiu ( i encara que una servidora ha treballat l’agost), hem de tornar a la rutina. Cal reprendre hàbits, horaris (tornar a posar-se el rellotge), i rituals que, durant les vacances, havíem substituït per d’altres…
I tot això ho faig amb alegria, amb il•lusió i com s’acostuma a dir, perquè tornem a iniciar un període que ens ha de portar a unes noves vacances, les de Nadal, Setmana Santa o l’estiu de l’any vinent. El que no faré serà assumir allò que començo a estar més que farta de sentir, i m’explicaré. Ahir a la nit, mirava el telenotícies. El corresponsal alemany iniciava el seu relat dient “per una vegada un polític dóna una bona notícia”… Es referia a la retirada temporal del líder de la oposició i ex ministre d’ Exteriors, el socialdemòcrata Frank-Walter Steinmeier perquè la salut de la seva dona requereix un transplantament de ronyó i ell serà el donant. Aquest fet honra al senyor Steinmeier i crec que és una bona notícia, sobretot perquè la seva dona pot salvar la vida gràcies al seu gest. Del que em queixaré, des d’allà on pugui i sempre que pugui, és d’aquelles paraules del periodista que diuen “per primera vegada un polític dóna bones notícies”.
És molt injust que es generalitzi d’aquesta manera. Els i les polítics i polítiques, la gran majoria, som honrats i treballem molt. Creiem en allò que fem i fem allò que creiem. No només parlem i prometem, treballem i lluitem per transformar els nostres pobles, les nostres ciutats, millorant la qualitat de vida de les persones que hi resideixen. Resulta increïble que haguem d’estar reivindicant la nostra feina i desmentint que passem la vida tocant-nos la panxa i vivint “como reyes o reinas”, treballant poc i cobrant molt. La veritat, és que si m’ho haguessin dit fa uns anys no m’ho hagués cregut. No té cap sentit, certament, i discutir a qualsevol la seva professionalitat em resulta molt desagradable i no acostumo a fer-ho. Crec que nosaltres, aquelles persones que volem des de la política i des d’una ideologia concreta treballar en projectes que milloren les nostres ciutats, no hauríem de demanar constantment aquell respecte que per nosaltres la resta de persones en mereixen.
Sé que no és el millor escrit per tornar de vacances però des d’aquí, i humildement, demano aquest respecte. Els companys i companyes del meu grup polític, el grup municipal socialista de Rubí, treballem sense descans, amb moltíssima il•lusió i com a rubinencs i rubinenques que s’estimen la seva ciutat i que han estat democràticament escollits com a representants de la majoria de la ciutadania per millorar-la, complint un programa electoral concret. Això és el que estem fent des de l’any 2003 i això és el que continuarem fent: treballant molt, amb esforç, dedicació i empeny per tenir la ciutat que mereixem, una ciutat moderna, acollidora, sostenible, amable, endreçada, participativa, dinàmica, saludable, educadora, en definitiva, la ciutat que mereixem.

“Prometre” en fals?

En democràcia, els drets i els deures s’han de respectar. Tenim dret a l’educació, reconeguts per la Constitució Espanyola de 1978 i per l’Estatut d’Autonomia de 2006. Aquest dret ha de garantir que tots els nens i nenes, a partir dels 6 anys obligatòriament, han de tenir una plaça escolar garantida. Dit així, sembla que no hi ha dubtes. El nostre sistema educatiu preveu l’inici de l’escolarització als 3 anys, amb l’educació infantil. I, tot i que l’educació 0-3 encara quedaria fora de l’àmbit més formal, els municipis cobreixen un 20% de necessitat quan a la demanda de places d’escoles bressols.

En el procés de preinscripció som testimonis d’algunes frustracions. Els pares i les mares volen fer la millor elecció quan a centre educatiu es refereix. La millor elecció vol dir, subjectivament, la que pensen que respon a les seves expectatives, preferències, necessitats, etc, pel que fa a quelcom tan important com és l’escola a on ha d’anar el seu fill o la seva filla. De vegades (aquest any no arriba al 7%), una part d’aquests nens i nenes no poden anar a l’escola que els seus progenitors havien escollit en primera opció, i han d’acceptar que el Departament d’Educació de la Generalitat designi la segona opció escollida pels pares com a centre escolar assignat. És un procés complex que es du a terme amb l’objectiu final de garantir una plaça escolar en les millors condicions possibles.

En relació a la preinscripció i matriculació a escoles bressols, el que hem de garantir des dels ajuntaments, és l’accés igualitari, amb requisits bàsics, i de manera que, si la demanda supera l’oferta és el sorteig públic el mètode que decidirà l’ordre en l’admissió d’alumnes en condicions d’igualtat. Frustracions?Evidentment. Totes aquelles famílies que no han obtingut una plaça en escola bressol pública poden sentir aquesta frustració, però no és argument per carregar-se el procediment.

I sobretot, i no només poc responsable, sinó fals, el que no està justificat és utilitzar políticament aquestes frustracions prometent procediments diferents que no existeixen.  Prometre l’elecció lliure d’una escola pública, concreta, “la que tu decideixis”, és fals. Òbviament, si parlem d’escoles privades de municipis veïns els meus arguments no serveixen.

La meva reflexió d’avui gira entorn d’aquesta promesa falsa que juga amb els sentiments de les persones. No podem fer d’això una bandera política, no és digne. Cal ser més honestos i explicar les coses tal i com són. Fent-ho, en algunes ocasions, podem trobar persones que es molestin, cert, però també podrem anar a dormir amb la conciència tranquil·la per no haver enganyat a ningú.