Category Archives: Catalunya

En defensa de les Escoles Bressols municipals

escola_bressol_la_bruna___rubi_1

 

L’educació 0-3 anys és per als Socialistes un compromís. Creiem que aquesta etapa és fonamental en el desenvolupament de la vida d’un infant. Avui, al Ple Municipal, hem discutit una moció per defensar el sistema d’escoles bressols públiques i el seu finançament.

Està clar que si continua el model actual, el que defensa la Generalitat, la consellera Rigau i el president Mas, les escoles bressols municipals no tenen assegurat un futur a mig termini. La defensa de l’educació pública, en totes les fases, és per a nosaltres garantia en la consecució d’una societat igualitària.

Continua llegint

Anuncis

Per si no en teníem prou

Per si no en teníem prou

La renúncia dels partits que governen Catalunya, CIU i ERC, a confeccionar uns pressupostos per l’any 2013 té conseqüències reals que afecten molt directament a la ciutadania. Podem estar d’acord en que el repartiment del dèficit autonòmic és injust però no en que aquesta sigui l’excusa per no fer pressupostos per aquest 2013. Si més no, és tan injust com els deutes que la Generalitat manté amb els Ajuntaments que no per això deixen d’exercir la seva responsabilitat i no es neguen a fer pressupostos per responsabilitat amb la ciutadania.

Un pressupost, per definició, és l’expressió real de la voluntat política d’un govern. D’aquesta definició i de l’actual situació es desprenen dues evidències. La primera és que CIU se sent còmode governant amb uns pressupostos pactats amb el PP, que són un atac directe al model d’estat del benestar i que mantenen uns ajustos similars a la proposta d’ajust que pel 2013 planteja el govern de Madrid. La segona, la covardia d’ERC que dóna suport a uns pressupostos de dretes i socialment injustos però que amb la pròrroga s’estalvia donar explicacions de la seva postura al Parlament.

Però el que m’interessa en aquest article és parlar de les conseqüències reals del tacticisme polític de CIU i ERC. El 3 de setembre el Consell Comarcal del Vallès Occidental feia públiques les dades d’atorgament de beques menjador per aquest curs escolar. L’increment de sol·licituds ha estat d’un 13% respecte l’any passat. La pròrroga de pressupostos ha suposat la congelació de la partida pressupostària de beques menjador i la conseqüencia directa d’ aquesta decisió política ha estat que 4.460 alumnes de la comarca s’hagin quedat sense beca menjador perquè només s’han pogut atendre un insuficient 51,5 % de les sol·licituds.

Des del Consell Comarcal es va demanar a la Consellera Rigau l’ampliació de la partida pressupostària per tal d’atendre amb un ajut del 50% del preu de l’àpat a tots aquells infants que, segons avaluació dels serveis socials, es troben en una situació de precarietat econòmica que fa necessari un ajut de menjador. La resposta ha estat negativa i és que la irresponsabilitat de no fer pressupostos té com a conseqüència la impossibilitat de redefinir les prioritats. Això si, els concerts per les escoles que segreguen els nens per sexe estan garantits…

Per si no en teniem prou, a un inici de curs que afronta l’envit recentralitzador del govern del PP amb la reforma de la LOMCE, que pretén un clar retrocés en el nostre model d’immersió lingüística i amb un clar component de regressió ideològica, cal afegir la incapacitat del govern de la Generalitat per donar respostes a les necessitats reals dels ciutadans del nostre país. La fugida endavant que protagonitza el govern de CIU en els últims anys i que té com a còmplice a ERC, té conseqüències reals.

LA CIUTADANIA MEREIX SER RESPECTADA! Les nostres 1000 raons.

Sentir segons quines argumentacions en un espai a on hi ha els representants democràtics de la ciutadania, de vegades, no té preu.

El ple municipal de l’Ajuntament de Rubí, tot just fa una setmana, va ser l’escenificació d’allò que, quan arriben els períodes abans d’eleccions, en diem promeses electorals i que ens defineixen com a partits.  

Els socialistes vam defensar temes que, per a nosaltres, són l’essència de la nostra acció política, de la nostra raó d’ésser. La Renda Mínima d’Inserció és una d’aquestes raons. Defensar que les famílies puguin tenir una renda que considerem un dret bàsic de ciutadania i escoltar qui qüestiona que pugui ser així, no és de rebut. Escoltar qui defensa que està bé que passin 8 o 10 mesos perquè des d’una taula de la plaça St. Jaume a Barcelona es resolgui si una família podrà rebre els 400 o 500 euros que li permetin cobrir despeses de manutenció, per a nosaltres inclús resulta indecent. Crec que és una qüestió que més enllà de la bona gestió ha esdevingut una manca de respecte en el sentit més pur de la paraula. No es pot menystenir a més de 10 mil catalans i catalanes que esperen que el seu expedient sigui resolt, tot i acomplint els requisits que, qui ha de resoldre, va determinar. Aquestes 10 mil persones estan passant-s’ho malament, tenint dificultats serioses per cobrir necessitats primàries (menjar!!!!!!), i algú ralentitza la decisió de donar accés a una prestació mínima, per raons que em resulta difícil explicar sense sentir vergonya aliena.

En el ple municipal vam ser testimonis d’allò que ens defineix i ens situa en els diferents models de construir país: els grups d’esquerres i els grups de dretes.  I com a peça d’un d’aquests grups d’esquerres, com a regidora del grup municipal socialista i de l’equip de govern i com a 1a Secretaria de l’Agrupació del PSC a Rubí, estic orgullosa de defensar els principis i valors del meu partit i treballar en la construcció i millora de la meva ciutat des dels valors socialistes.

Nosaltres, en relació a la Renda Mínima d’Inserció, tenim 1000 raons per treballar sense descans. Els 1000 rubinencs i rubinenques que, dels 10 mil catalans i catalanes, esperen que el seu expedient sigui resolt pel govern de la Generalitat i mentrestant reben l’ajut del seu ajuntament o entitats de la ciutat per poder cobrir necessitats bàsiques. I aquestes raons són les que ens acompanyen per exigir respecte als òrgans autonòmics competents.

Pel PSC, la salut, l’educació els serveis socials, els pilars del nostre Estat del Benestar, són eixos al voltant dels que gira la major part de la nostra acció política i no volem que siguin més retallats. Seguirem lluitant, per les nostres raons, i participarem de totes aquelles accions i plataformes que defensen els serveis públics com a drets bàsics i de qualitat.

Així els entenem i així els defensarem.

PROU!

Fa ja uns mesos que mirar la premsa o les notícies s’està convertint en una prova de resistència. Cal ser molt equilibrat per no descompensar-se quan sents barbaritats per justificar retallades que si que són bàrbares.  Mirant les meves filles, ahir me n’adonava amb tristor del futur que les hi espera si aviat no canvien el govern català i el govern de l’Estat. I, inevitablement, comparava la meva trajectòria amb la que, si les coses no milloren, poden tenir elles.

L’any 1986, i amb l’Ernest Lluch com a ministre de Sanitat, es crea el Sistema Nacional de Salut que estableix la universalitat i gratuïtat de l’assistència sanitària pública per a tothom. Jo tenia 14 anys. La meva filla gran, amb 9 anys, ha començat a viure la destrucció d’aquest sistema sanitari públic. L’any 1990 s’aprova la Llei d’Ordenació General del Sistema Educatiu, que amplia fins als 16 anys l’ensenyament comú obligatori. La Llei Orgánica d’Educació i sobretot la Llei d’Educació de Catalunya han situat el sistema educatiu en nivells de excel·lència que hauríem de valorar molt més del que, en determinats àmbits s’havia fet (bàsicament polítics).

I és en relació amb l’educació, pilar bàsic del nostre Estat del Benestar, i per mi, l’eix fonamental que ens ha de permetre situar al país en els nivells de competència mínims en relació a la resta de països europeus, a on avui mateix el consell de ministres aplica la retallada que, probablement, més desastrosa en termes de competitivitat.

Quan aquest matí ho comentàvem, la meva filla (santa innocència), em deia “mami, això de que a la classe siguem molts més pot ser molt divertit però la Mar (la seva mestra), o qui ens toqui de professor no s’aclarirà! Amb la innocència d’un infant de 9 anys estava posant el seny que, qui ha fet aquestes retallades, no n’ha posat.

Des d’aquest espai propi però compartit, reivindico públicament la necessitat de protegir el nostre model d’Estat del Benestar. Aquest model que ens ha permés tenir un sistema de salut públic d’accés universal i un sistema educatiu públic amb objectius d’excel·lència, qualitat i basat en les capacitats personals però també en les necessitats de l’alumnat.

Amb l’Anna també parlàvem de la pujada de preus universitaris i m’ha demanat amb certa recança: podrem llavors anar la Maria i jo a la Universitat com tu? (el tema en qüestió era l’increment del 66 % en taxes universitàries).  

Aquesta és la gran pregunta que molts joves, que estan construint el seu futur en aquest moment, i que per a ells passa per la formació universitària, s’estan fent avui. Podrem pagar per formar-nos i preparar-nos per contribuir al nostre futur com a país? Amb els governs actuals, autonòmic i estatal, això s’està complicant molt, cada dia més.

Igual, si les enquestes no s’equivoquen, properament les hi podré dir  aquella famosa frase d’un clàssic com és Casablanca: “siempre nos quedará París”, ampliant les seves expectatives per a un futur a on formar-se no sigui una qüestió només en relació als diners que tinguis.