PROU!

Fa ja uns mesos que mirar la premsa o les notícies s’està convertint en una prova de resistència. Cal ser molt equilibrat per no descompensar-se quan sents barbaritats per justificar retallades que si que són bàrbares.  Mirant les meves filles, ahir me n’adonava amb tristor del futur que les hi espera si aviat no canvien el govern català i el govern de l’Estat. I, inevitablement, comparava la meva trajectòria amb la que, si les coses no milloren, poden tenir elles.

L’any 1986, i amb l’Ernest Lluch com a ministre de Sanitat, es crea el Sistema Nacional de Salut que estableix la universalitat i gratuïtat de l’assistència sanitària pública per a tothom. Jo tenia 14 anys. La meva filla gran, amb 9 anys, ha començat a viure la destrucció d’aquest sistema sanitari públic. L’any 1990 s’aprova la Llei d’Ordenació General del Sistema Educatiu, que amplia fins als 16 anys l’ensenyament comú obligatori. La Llei Orgánica d’Educació i sobretot la Llei d’Educació de Catalunya han situat el sistema educatiu en nivells de excel·lència que hauríem de valorar molt més del que, en determinats àmbits s’havia fet (bàsicament polítics).

I és en relació amb l’educació, pilar bàsic del nostre Estat del Benestar, i per mi, l’eix fonamental que ens ha de permetre situar al país en els nivells de competència mínims en relació a la resta de països europeus, a on avui mateix el consell de ministres aplica la retallada que, probablement, més desastrosa en termes de competitivitat.

Quan aquest matí ho comentàvem, la meva filla (santa innocència), em deia “mami, això de que a la classe siguem molts més pot ser molt divertit però la Mar (la seva mestra), o qui ens toqui de professor no s’aclarirà! Amb la innocència d’un infant de 9 anys estava posant el seny que, qui ha fet aquestes retallades, no n’ha posat.

Des d’aquest espai propi però compartit, reivindico públicament la necessitat de protegir el nostre model d’Estat del Benestar. Aquest model que ens ha permés tenir un sistema de salut públic d’accés universal i un sistema educatiu públic amb objectius d’excel·lència, qualitat i basat en les capacitats personals però també en les necessitats de l’alumnat.

Amb l’Anna també parlàvem de la pujada de preus universitaris i m’ha demanat amb certa recança: podrem llavors anar la Maria i jo a la Universitat com tu? (el tema en qüestió era l’increment del 66 % en taxes universitàries).  

Aquesta és la gran pregunta que molts joves, que estan construint el seu futur en aquest moment, i que per a ells passa per la formació universitària, s’estan fent avui. Podrem pagar per formar-nos i preparar-nos per contribuir al nostre futur com a país? Amb els governs actuals, autonòmic i estatal, això s’està complicant molt, cada dia més.

Igual, si les enquestes no s’equivoquen, properament les hi podré dir  aquella famosa frase d’un clàssic com és Casablanca: “siempre nos quedará París”, ampliant les seves expectatives per a un futur a on formar-se no sigui una qüestió només en relació als diners que tinguis.

 

Anuncis

One response to “PROU!