C’est la vie…

Sóc treballadora social, de formació i per vocació, és cert.

La meva passió per la política i, sobretot, per la política en clau local, em fa “ocupar” transitòriament un lloc preferent en l’engranatge de l’administració local, com a part del projecte socialista per a la meva ciutat. Però vull solidaritzar-me, perquè així ho sento, amb totes les persones que, després de passar disciplinadament pels seus anys d’universitat, de tenir un títol de diplomats i diplomades que els avala, han hagut de sentir i viure un qüestionament inacceptable en la seva condició de tècnic referent dels PIRMI’s de la seva responsabilitat quant a seguiment professional. I, com no pot ser d’una altra manera, també amb totes aquelles persones que han patit els efectes d’aquest qüestionament durant el mes d’agost.

“Algú” s’ha vist investit per una mena de llicència que ha permès que un potencial de 110 mil persones de Catalunya hagin estat considerades “cautelarment” fraudulentes en les seves accions com a beneficiàries d’una Renda Mínima d’Inserció.  Persones que reben un ajut que requereix una contraprestació emmarcada en un pla de treball que, en el cas de no acomplir-se, pot provocar la suspensió o extinció d’aquesta prestació o renda. Persones que necessiten una reinserció laboral i també social i que lluiten per aconseguir-ho, perquè, tothom no tenim les mateixes oportunitats a la nostra vida. Persones amb menors, fills i filles, al seu càrrec i amb la necessitat de menjar, com tots i cadascun de nosaltres. Persones que tenen la mateixa, exactament la mateixa dignitat i els mateixos drets i deures que tots i cadascun de nosaltres. Persones que tenien l’obligació de seguir les directrius d’un pla de treball supervisat per uns professionals que, en el cas de Rubí, de manera exquisida, vetllen perquè els acords presos per a millorar les condicions de vida d’aquestes persones, s’acompleixin diligentment per part d’aquestes.

Però no. Resulta que, suposadament,  hi havia un volum tan gran de frau, que calia revisar el sistema, deixant a moltes famílies sense allò que els hi permet alimentar-se, repeteixo, menjar, i modificar el mecanisme de pagament perquè així s’havia de constatar que el “suposat” frau es verificava.  I ara també resulta que no. Que no existia cap frau. Que no calia. I ara, com reparem el patiment de totes les persones que han estat “suposadament” acusades de frau? Com reparem aquesta desconfiança que ha fet que durant l’agost els serveis socials municipals hagin hagut de córrer per cobrir necessitats bàsiques? I com restituïm l’atac a una professió sobre la qual pivota un dels eixos de l’Estat del Benestar?

Cap resposta a preguntes que sobre la base de la lògica racional no en tenen. I vergonya aliena, molta, per haver de tornar a reviure allò que semblava “un temps passat”. Tristement, c’est la vie!

Anuncis

Els comentaris estan tancats.