Els meus pares

Diuen que la història es repeteix i el cert és que les seves lliçons no s’aprofiten. Aquesta cita, qualificada com cèlebre i anònima, sempre m’ha fet fer-li massa voltes al cap.

Els éssers humans tenim una capacitat increïble per aprendre i incorporar habilitats diverses que haurien d’utilitzar-se, entre d’altres coses, per millorar el món en el qual hem de viure. Però tot és molt més complexe. Revisant bibliografia sobre determinats conceptes científics, m’he retrobat amb un clàssic a l’antropologia: el concepte d’alteritat. Cal dir que el significat d’aquesta paraula, en part, dóna sentit a la disciplina. Però no faré aquí un recull rigorós dels orígens d’una ciència, no perquè no m’agradi, òbviament, sinó perquè no és l’objectiu que aquest matí m’ha mogut a posar-me davant l’ordinador i escriure alguna de les reflexions a les que em conduïa el significat d’aquest concepte clàssic.

El meu pare va néixer a Múrcia. Amb 16 anys, i amb la meva àvia, vídua, van venir a Rubí a on ja s’havia instal·lat un temps abans el meu tiet, el més gran. Des dels 17 anys ha treballat a BJC, una empresa rubinenca que als anys 70 donava feina a unes 1500 persones. Allà ha passat 46 anys de la seva vida. Ara està jubilat.

La meva mare va néixer a Albacete. Amb 14 anys va venir a viure, amb els pares i els germans a Rubí. Va treballar molts anys a BJC, igual que el pare, i després va decidir aprendre un ofici i dedicar’s-hi,  fins fa uns mesos que es va jubilar com el pare.

Quan he preguntat als meus pares què en pensen de discursos xenòfobs i racistes, la resposta ha estat clara: la història sempre es repeteix, amb la diferència que ara identifiquem a “l’altre” i fa 50 anys els que veníem de fora teníem el mateix color de pell i difícilment ens diferenciaven, llevat de la llengua.  

El cert és que la situació laboral no era comparable amb l’actual. Van arribar a Catalunya i treballar era possible i ràpid. Aquest país es va fer fort, en part, gràcies a totes aquelles persones que el van escollir per viure i treballar, buscant un present i un futur millor que el que podien tenir al lloc a on havien nascut.

Els hi faig sovint una altra pregunta. ¿Cuándo dejastéis de ser emigrantes? Ma mare respon d’immediat: “yo vine aquí a vivir y a trabajar y nadie me regaló nada”. El meu pare, més reflexiu, pensa, y acaba concloent: “el trabajo es lo que provoca hoy en día situaciones difíciles. Si todas las personas pudiesen trabajar, seguramente no sería tan complejo hablar del tema de la inmigración”.

La veritat és que reduir a la vessant econòmica i laboral les qüestions relacionades amb la immigració és poc ambiciós, però real. La competència pels recursos, quan hi ha situacions de dificultat econòmica, és el que, en moltes ocasions fa que es pugui veure com està de present el concepte “alteritat” en el seu estat més pur, i amb connotacions despectives que no afavoreixen la bona convivència d’un territori.

Estic molt orgullosa dels meus pares. Ho dic sempre i no em cansaré de repetir-ho. L’educació que ens van donar, a la meva germana i a mi, m’ha ajudat a viure d’una manera determinada. El valor de l’esforç, sense misèries, per aconseguir superar una carrera universitària, trobar feina, fer tot el possible per millorar el món en el que vivim, i estimar als demés, són qüestions que poden semblar prosaiques, bàsiques, òbvies, però que, avui en dia i escoltant alguns discursos excloents que ens conviden a mirar als “altres” com lladres de no sé què,  encara em refermen més en la importància d’aquests valors.

I així, i ara des de la política, és com penso que he de treballar per millorar la meva ciutat. Amb molt d’esforç i treball per posar un granet de sorra en aquest castell que se’n diu ciutat amable i acollidora. I ho faig des d’un partit amb valors similars als que els meus pares em van inculcar. Un partit que defensa la justícia social, la solidaritat i la igualtat com a eixos del seu ideari.

I convençuda que superarem i desestimarem les actituds excloents que són destructives,  i la història dels meus pares, els pares dels companys i companyes d’escola de les meves filles els hi podran explicar en uns anys. Podran dir que van arribar a una ciutat en la qual, amb més o menys dificultats, van poder treballar i tenir un present i un futur millor que a la terra que els va veure néixer. I que en aquesta ciutat, escollida lliurement, es van trobar amb persones que els van rebre de bon grat i amb les que van compartir la fita de construir país a base d’esforç, treball i estima.

Anuncis

Els comentaris estan tancats.